Investigadors de l’IDIBELL afirmen que la plasticitat cerebral en pianistes professionals depèn de l’edat d’inici de l’entrenament musical

Grup neuroplasticitat i pianoDes de la segona meitat del segle XX, equips de neurocientífics d’arreu del món han intentat entendre la capacitat que té el nostre cervell per adaptar-se a les experiències viscudes i a l’entorn (neuroplasticitat). A l’última dècada, diversos estudis han investigat els canvis que poden causar certs entrenaments, com ara la pràctica musical (aprendre a tocar un instrument/cantar), sobre el cervell. Els resultats d’aquestes investigacions tendeixen a mostrar que l’entrenament musical intens genera canvis en àrees sensitivomotores i millores en la discriminació auditiva i en la sincronització motora. A més, certes investigacions apunten que com més jove es comenci la formació musical més importants són aquests canvis estructurals i funcionals al cervell.

L’estudi que el Grup de Recerca de la Unitat de Cognició i Plasticitat Cerebral de Barcelona (associada a la Universitat de Barcelona i a l’IDIBELL) publica a la revista científica NeuroImage ha contribuït a augmentar el nostre coneixement sobre plasticitat cerebral en músics. Es va reunir un grup de 36 pianistes d’alt rendiment (entre els quals n’hi havia 21 que començaren la seva formació musical abans dels 7 anys i 15 que la començaren als 7 anys o després d’aquesta edat) i un altre grup de 17 estudiants universitaris sense formació musical. L’objectiu era mirar les possibles diferències en l’anatomia cerebral d’aquests dos grups, així com les possibles diferències entre els pianistes que començaren a tocar el piano abans i després dels 7 anys d’edat. S’utilitzà la ressonància magnètica estructural, un mètode que permet obtenir mesures sobre el volum de matèria grisa de tot el cervell (zones que contenen, principalment, cossos neuronals), així com calcular i visualitzar les àrees en què hi havia diferències entre els grups. A més, 28 dels pianistes  completaren una tasca d’interpretació d’escales musicals al piano, per obtenir una mesura objectiva de la seva habilitat i la seva precisió temporal quan tocaven el piano.

Comparats amb els estudiants sense formació musical, es trobà que els pianistes presentaven: més matèria grisa en àrees relacionades amb l’aprenentatge (hipocamp), amb el control i processament sensitivomotor (putamen i tàlem), amb el sistema de recompensa i el processament emocional (amígdala), així com amb el processament auditiu i del llenguatge (escorça temporal superior esquerra); però mostraven menys matèria grisa en àrees de control sensitivomotor (gir postcentral), de processament d’estímuls musicals (escorça temporal superior dreta) i que s’han relacionat amb la lectura de partitures (gir supramarginal).

A més, entre els pianistes s’observà que el putamen dret es correlacionava significativament amb l’edat d’inici de l’entrenament musical (com més tard havien començat a tocar el piano, més volum de matèria grisa presentaven al putamen dret). El putamen és una estructura profunda del cervell que s’encarrega principalment del control motor i l’automatització de moviments. El volum de matèria grisa en aquest nucli s’ha relacionat anteriorment amb l’habilitat per tocar el piano en la mateixa direcció que en aquest estudi: com més habilitat per tocar el piano (més automatització), menys matèria grisa s’hi troba. Una de les interpretacions d’aquest resultat és que els pianistes que han començat més joves han pogut realitzar un procés d’optimització d’un circuit molt utilitzat per aquests músics. Aquesta podria ser també la raó per la qual en la comparació entre els músics i els qui no ho són es trobà menys matèria grisa en algunes àrees cerebrals relacionades amb l’execució musical.

Respecte a la tasca d’interpretació d’escales, aquells pianistes que havien començat el seu entrenament musical abans dels 7 anys d’edat tocaven amb més regularitat que aquells que havien començat després dels 7 anys, tot i que actualment tots els pianistes que participaren en l’estudi practicaven la mateixa quantitat d’hores i havien arribat al mateix nivell de professionalitat.

Com a conclusió, aquest nou estudi observa que una mostra molt homogènia de músics (pianistes d’alt rendiment, sense diferències en la quantitat d’hores de pràctica al llarg de la seva vida o en l’actualitat) presentava increments i decrements en el volum de matèria grisa en diferents regions del cervell, comparats amb participants sense formació musical. A més, tot i tenir el mateix nivell, haver acumulat la mateixa quantitat d’hores tocant el piano al llarg de la seva vida i practicar el mateix nombre d’hores actualment, aquells pianistes que començaren el seu entrenament musical abans dels 7 anys mostraven major eficiència cerebral i en l’execució musical (observable com un menor volum al putamen dret i una major regularitat al tocar escales al piano).

Aquestes troballes poden ser de gran interès des del punt de vista educatiu, de cara, per exemple, a integrar més hores de formació musical dins l’educació reglada, o per utilitzar la música com a eina d’estimulació durant els primers anys de vida.

Aquesta investigació s’ha dut a terme en una col·laboració entre la Unitat de Cognició i Plasticitat Cerebral de Barcelona (associada a la Universitat de Barcelona i a l’IDIBELL) i l’Institut de Fisiologia Musical i Medicina per a Músics (a la Universitat de Música, Teatre i Mitjans de Comunicació) de Hannover, Alemanya.

Referència: Vaquero, L., Hartmann, K., Ripollés, P., Rojo, N., Sierpowska, J., François, C., Càmara, E., van Vugt, F.T., Mohammadi, B., Samii, A., Münte, T.F., Rodríguez-Fornells, A., & Altenmüller, E. (2016) Structural neuroplasticity in expert pianists depends on the age of musical training onset. NeuroImage, 126:106-119.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Notícia i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.