Un estudi del VHIO aconsegueix aprofitar l”’envelliment prematur” cel·lular com a estratègia en el tractament dels tumors de mama HER2+

Joaquin Arribas-baixaUn estudi liderat pel Grup de Factors de Creixement del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), dirigit pel Dr. Joaquín Arribas, conclou que la inhibició o el bloqueig de certs factors protumorals secretats per les cèl·lules que mostren signes d’envelliment prematur pot constituir una nova estratègia antitumoral. Aquest estudi s’ha dut a terme gràcies al suport de l’Associación Española Contra el Cáncer (AECC), l’Instituto de Salud Carlos III i la Breast Cancer Research Foundation (BCRF), i ha estat publicat fa poc a la revista Journal of the National Cancer Institute (JNCI). A més, el mateix número de la revista li dedica un editorial, que planteja precisament el possible ús d’anticossos monoclonals contra la interleucina (un dels factors protumorals estudiats) com a agent terapèutic en combinació amb el tractament anti HER2.

L’estudi, que s’ha centrat en el càncer de mama HER2+, ha estudiat la senescència natural, no la induïda artificialment com en treballs anteriors. La senescència és un fenomen pel qual les cèl·lules deixen de dividir-se i inicien un procés que s’assembla a l’envelliment cel·lular i que eventualment les conduirà a la mort. Aquest mecanisme, que es podria llegir en clau de clar benefici per al pacient, a la pràctica no sempre ho és. Tot i que les cèl·lules tumorals senescents deixen de proliferar espontàniament, i això semblaria positiu com a mecanisme antitumoral, ho fan a costa de secretar una sèrie de factors importants per al creixement del tumor i per a les seves metàstasis a distància. Així doncs, la senescència de les cèl·lules tumorals és una arma de doble tall, ja que no contribueix al creixement del tumor però sí a la seva agressivitat.

L’estudi ha confirmat que el percentatge de cèl·lules senescents en un tumor és relativament baix i constant, pels volts d’un 2-5%, “però si ens imaginem les cèl·lules una al costat de l’altra en tres dimensions, comprendrem la gran capacitat que tenen les cèl·lules senescents per interaccionar amb un gran nombre de cèl·lules tumorals: una cèl·lula senescent productora d’aquests factors protumorals es troba escassament a tres cèl·lules de distància de la cèl·lula més allunyada, de manera que l’efecte en cascada que produeix aquesta secreció de factors té un impacte alt en totes les cèl·lules veïnes”, explica el responsable d’aquest estudi, el Dr. Joaquín Arribas, professor ICREA, investigador principal del Grup de Factors de Creixement del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i director del programa preclínic del VHIO.

La importància del “secretoma” de les cèl·lules tumorals

Aquesta senescència cel·lular, a més, s’ha estudiat in vitro (en cèl·lules del tumor) i també in vivo, tant amb els models d’experimentació anomenats PDX o ratolins avatar, és a dir, ratolins en els quals s’ha propagat el tumor real d’un pacient, com en animals d’experimentació genèticament modificats. Els resultats s’han confirmat en tots tres casos. El model d’experimentació que millor reprodueix el tumor, perquè n’és el seu propi mirall, és el PDX, però per poder desenvolupar aquest tumor l’animal receptor ha de tenir inhibit el sistema immunitari, ja que altrament rebutjaria la implantació cel·lular i no donaria opció al desenvolupament i estudi del tumor. Per això s’ha estudiat el tumor mitjançant aquests dos models in vivo diferents, i en ambdós casos els resultats són semblants.

”El nostre repte és aconseguir inhibir totalment la secreció de factors protumorals de les cèl·lules senescents”, explica el Dr. Arribas, i afegeix que ”en els models experimentals ja hem aconseguit bloquejar la producció d’un d’aquests factors procedents de les cèl·lules senescents, la interleucina 6 (IL6)”. L’objectiu següent serà inhibir del tot aquestes cèl·lules senescents amb teràpies que impedeixin que secretin factors protumorals. ”El que realment ens interessa és aconseguir inhibir la producció de tots els factors protumorals perquè la senescència sigui realment un mecanisme antitumoral complet”, prossegueix el Dr. Arribas.

La senescència de les cèl·lules tumorals no és innòcua

Un estudi previ realitzat per aquest mateix grup, publicat el 2013 a Cancer Reseach i també dirigit pel Dr. Arribas, ja va concloure que les cèl·lules que pateixen un envelliment prematur dins d’un tumor no són innòcues i que aquestes cèl·lules senescents, contràriament al que es creia, fan que la resta de cèl·lules siguin més malignes i amb més capacitat de metàstasi.

”Cal actuar terapèuticament contra aquestes cèl·lules, especialment sobre els factors que secreten, ja que esperar només que es morin comporta dotar de més agressivitat les cèl·lules veïnes”, explica el Dr. Arribas. Així doncs es tracta d’eliminar la secreció dels factors cel·lulars nocius produïts per les cèl·lules senescents. Encara que l’estudi s’ha centrat en tumors del tipus HER2+, els resultats semblen extrapolables a altres tumors, de manera que s’obre així una ferma línia de recerca.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Notícia i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.