L’Hospital Universitari de Bellvitge registra l’any 2013 un 11% de pacients ancians amb una evolució mitjana d’addicció al joc de set anys abans de la primera consulta.
La gent gran mostra nivells més baixos d’impulsivitat, però major inestabilitat emocional provocada per situacions estressants pròpies d’aquesta etapa, cosa que els fa refugiar-se en el joc.
El tractament en aquest sector de població potencia la capacitat de regulació emocional, desenvolupant mecanismes per poder resoldre els conflictes.
El trastorn del joc es defineix com una conducta de joc recurrent i persistent en el temps que deteriora totes les àrees de la vida de l’individu, a més de generar-li un estrès emocional significatiu. Encara que per a la majoria de les persones el joc no passa de ser una distracció, per a un 2% de la població general a Espanya es converteix en una patologia greu. Un trastorn que abans era considerat d’especial risc per a la població jove i adulta, però que ara s’amplia a la població gran segons nous estudis que mostren que també es tracta d’una població vulnerable.
A banda d’aquests estudis que posen èmfasi en l’anàlisi de les variables pròpies de les persones d’edat avançada que actuen com a factor de risc de desenvolupar un trastorn del joc, els especialistes preveuen un augment del joc patològic en les futures generacions de gent gran a causa de l’ús de les noves tecnologies. “En els pròxims anys preveiem que la prevalença de joc patològic en majors de 65 anys augmentarà, perquè aquests estaran habituats a fer servir les noves tecnologies. S’ha de tenir en compte que el joc online és potencialment més addictiu que el presencial per un seguit de característiques, com són la facilitat d’accés, l’anonimat, la rapidesa entre aposta i resultat, així com la disminució de la percepció del risc per part de l’individu, ja que aquest es troba en un ambient familiar”, explica la Dra. Susana Jiménez, cap de la Unitat de Joc Patològic del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
Les experiències vitals estressants pròpies de l’etapa de la vellesa, com la jubilació, la pèrdua de la parella, el distanciament i l’escassa relació amb els fills, entre d’altres, són els principals factors de risc per a les persones d’edat avançada de patir trastorns del joc. L’Hospital Universitari de Bellvitge ha registrat un 11% de pacients majors de 65 anys del total de visites l’any 2013 amb una evolució mitjana d’addicció al joc de set anys abans de fer la primera consulta.
“El perfil psicopatològic i de personalitat que hem observat en els pacients d’edat avançada és una important inestabilitat emocional, símptomes depressius, causats per situacions de crisis, ansietat i aïllament social. Així, aquestes persones es refugien en el joc com una manera d’escapar de la realitat i desconnectar del seu entorn”, indica la Dra. Jiménez. Per aquest motiu, el tractament en aquests malalts potencia la capacitat de regulació emocional, tot desenvolupant mecanismes per poder resoldre els conflictes. Les alteracions i malalties somàtiques són altres factors de risc de patir un trastorn del joc.
En relació amb el tipus de joc problemàtic, un 83,7% de pacients grans són jugadors de màquines escurabutxaques, un 44,2% juga al bingo i un 17,1% a jocs de casinos. De mitjana, la màxima aposta en un únic episodi de joc és de gairebé 350 euros i acostumen a gastar 55 euros per episodi. La mitjana de deutes derivats de la seva conducta patològica ascendeix a 8.500 euros. “El joc patològic en gent gran no és tan sever com en altres sectors de població, ja que habitualment aquests tenen uns ingressos més limitats i són menys impulsius, una característica molt pròpia dels més joves”, especifica la Dra. Jiménez. Els estudis conclouen que les motivacions que porten a jugar a les persones d’edat avançada són la cerca d’entreteniment i distracció en el joc, més que guanyar diners o obtenir premis.
InfoICS 