Els inhibidors del sistema renina-angiotensina –grup que comprèn els inhibidors de l’enzim conversor de l’angiotensina (IECA) i els antagonistes dels receptors d’angiotensina II (ARA II)– són una família de medicaments que tenen com a mecanisme d’acció el bloqueig d’un sistema hormonal de constricció dels vasos sanguinis. Es tracta d’un grup de medicaments introduïts amb gran èxit fa unes dues dècades per al tractament, principalment, de la insuficiència cardíaca i de la hipertensió, així com la proteïnúria (pèrdua de proteïnes del ronyó).
Malgrat que són en general útils i segurs, no estan exempts, com qualsevol fàrmac, de possibles complicacions. “Precisament pels bons resultats obtinguts, són medicaments que ja no s’administren ara amb la prudència del principi sinó amb una generositat en ocasions excessiva. Això fa que apareguin més efectes secundaris, sobretot en forma de fracàs renal agut”, explica el Dr. Joan Torras, cap de secció del Servei de Nefrologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
En aquest sentit, l’Hospital Universitari de Bellvitge ha liderat un estudi, fet conjuntament amb l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i l’Hospital Clínic, que ha quantificat per primera vegada els casos de fracàs renal agut a l’àrea metropolitana de Barcelona deguts a aquests fàrmacs. Segons els resultats de l’estudi, presentat en el XXV Congrés de la Societat Espanyola de Farmacologia Clínica, el 40% d’ingressos hospitalaris per fracàs renal agut als quatre hospitals participants en l’estudi tenen a veure amb l’ús dels inhibidors del sistema de renina-angiotensina. Aquesta xifra equival aproximadament al 0,5% de tots els ingressos hospitalaris urgents. Un 4% d’aquests pacients van acabar requerint diàlisi, i un 1,7% van morir per causes relacionades amb el fracàs renal.
“Cal destacar que la meitat d’aquests pacients ja patien insuficiència renal crònica o una altra patologia renal, i tots presentaven almenys un factor de risc de deteriorament de la funció renal, com són la deshidratació, l’aportació insuficient de líquids o la diarrea. Així mateix, tres de cada quatre prenien al mateix temps diürètics o antiinflamatoris”, assegura la Dra. Consuelo Pedrós, del Servei de Farmacologia Clínica de l’Hospital Universitari de Bellvitge, autora principal de l’estudi.
Totes aquestes dades, refermen la necessitat d’implementar estratègies preventives per evitar aquests casos. “Els pacients, molt especialment els d’edat avançada o amb patologia renal, han de recordar la importància d’hidratar-se abundantment, sobretot a l’estiu o si pateixen diarrees o febrades”, afirma el Dr. Torras. “Els metges han de ser conscients de la importància d’una dosificació correcta, vigilar l’ús combinat amb altres fàrmacs i el maneig de malalties afegides que puguin augmentar el risc de fracàs renal, i no oblidar-se de monitorar periòdicament la funció renal”, afegeix. En aquest sentit, el metge d’atenció primària, que és qui segueix la majoria els malalts que prenen aquests fàrmacs, hi té un paper fonamental. “És bàsic que conegui els riscos associats i que sigui ell qui, davant de qualsevol problema, redueixi o retiri temporalment el fàrmac si és necessari”, conclou.
La Dra. Pedrós recorda també que, tot i les complicacions detectades, els inhibidors del sistema renina-angiotensina “estan salvant moltes vides i han millorat la qualitat de vida de milions de persones. No es tracta de posar en dubte la seva validesa, sinó d’insistir que s’administrin de forma adequada”.
InfoICS 